L'ESCOLA PÚBLICA ÉS UNA ESCOLA UNIVERSAL

“L'objectiu de l'educació és formar sers aptes per a governar-se a si mateixos, i no perquè altres els governen”

 (H. Spencer)

Reflexions sobre el document “Papeles para un pacto educativo” 

Fa uns anys, el govern del PP va demanar la redacció d’un document  que servira com a full de ruta per a la consecució d’un pacte educatiu a Carmen Pellicer, directora de la fundació d'educació privada Trilema en aquells moments, Jesús Manso Ayuso, Professor Ajudant Doctor en el Departament de Didàctica i Teoria de l'Educació de la Universitat Autònoma de Madrid. i José Antonio Marina, catedràtic excedent de filosofia en l'institut madrileny de La Cabrera. Reconeixent el valor d’aquests tres persones i el prestigi d’alguns d’ells, potser ens quede una mica restringit el ventall de personalitat ja que tots tres s’han significat darrerament per una certa propensió a defendre una model educatiu més aviat conservador. Per això, considerem que aquest document representa una visió que ens pot aclarir els diferents posicionaments dins de la societat actual. I justament aquesta és la situació essencial per la qual sembla necessari un pacte: l’existència de dues visions de l’educació de vegades irreconciliables. Tant la dreta política com l’esquerra semblen convençuts que un pacte és possible. Però analitzant detingudament les dues postures no sembla tant fàcil. I és que no hi ha una coincidència entre les posicions polítiques a l’ús dins de les societats occidentals i les postures pedagògiques antagòniques. 

La dreta té clara la seua adscripció a un model educatiu concret, aquell que plantegen els “Papeles para un pacto educativo”. A més estan segurs que com diuen Marina & Cia: "Aunque es obra de un pequeño equipo, creemos que [el documento] representa la opinión de miles de personas cuyas opiniones están expuestas en la documentación que hemos recogido y estudiado." [1]

Es evident que qui creu estar en posició de la veritat no pot imaginar que algú, estant en l’error s’hi refugie. I amb una esquerra política que comparteix en gran part molts dels postulats que s’enuncien en el document, s’entén que no hi haja un corpus teòric que s’enfronte a un model educatiu consolidat per més dos mil·lennis d’ensenyament públic. Però hem de tenir clar que sols és obligatori i  dirigit a l’alfabetització de la totalitat de la població sense excepcions des de fa 50 anys més o menys segons els països.

I fa quasi 50 anys que els Moviments de Renovació Pedagògica han anat creant un model alternatiu a l’escola selectiva dels dos primers mil·lennis per implantar-ne una realment equitativa y universal. Al cap i a la fi estem d’acord amb el que pretenen Marina & Cia quan afirmen que:

"Una ley de educación sólo es útil cuando cambia lo que sucede en las aulas. Como dice el proverbio africano: “Para educar a un niño, hace falta la tribu entera”. No se puede poner en práctica una ley sin contar con la colaboración de las distintas administraciones, de los docentes, de las familias y, en ciertos aspectos, sin las empresas. "

I clar com que són conscient que tota la tribu no comparteix els seus parers i sobretot se n’adonen que el seu model està esgotat des de fa ja més de dos-cents anys busquen: "Como es obvio, un Pacto […] sobre aquellos temas en los que hay desacuerdo. La solución no está en amortiguar aspiraciones opuestas, que pueden ser legítimas, sino en construir un sistema educativo más amplio, flexible, autónomo, expansivo, múltiple, capaz de responder a todas ellas. Los sistemas rígidos, centralizados, más empeñados en controlar las condiciones formales que en evaluar los procesos de aprendizaje, no pueden satisfacer las complejas demandas de nuestra sociedad."

L’idea és lloable però pateix uns a priori i uns vicis observats que ens fa demanar un aclariment d’algunes idees expressades. 

Primerament abunden en un tema que ha estat moltdebatut entre les Moreperos:l’autonomia del centre. Tenim clar que la societat és plural i l'escola no té perquè no ser-ho. Però la flexibilitat no pot, en cap cas, ser una excusa per a la introducció de qualsevol ideari. Existeixen uns principis humanistes que la majoria dels països han acceptat contemplar en la seua legislació i anar en la seua contra hauria de marcar una de les línies roges que tanta por fan als pactistes. El que ens preguntem ens com es pot arribar a un acord sense primer plantejar les premisses sobre les que va treballar i entre elles la legislació de l’estat espanyol així com els acords internacionals que ha subscrit.

El que descartem des de sempre és allò que tant ompli la boca de la dreta pedagògica: la lliure elecció de centres. No ens pararem ens insistir en que l’ensenyament és un negoci i que darrere d’aquest llibertat existeix la imatge del lliure mercat com a solució a tots els mals social. Aquest argument ja els tenen més que clar aquelles persones que sacralitzen la privatització de l’economia. Preferim insistir en un punt que per nosaltres és clar: la universalització de l’ensenyament i per conseqüent de saber. Quan una escola pretén que ensenya coses més útils a l’alumnat que un altra, i segons eixe principi s’abroga a oferir en exclusivitat eixe ensenyament a sols una part de l’alumnat està infringint el principi d’universalitat que ha de regir l’ensenyament. El seu deure no és exclusivitzar el que fa sinó, seguint el concepte Kantià, fer-ho universal. Per la qual cosa, si en un moment de la nostra història, els anys 1970/ 80, estiguérem al costat de les cooperatives que plantejaven una nova proposta educativa, deixarem de recolzar-les quan no van passar a la xarxa pública tot i que moltes de les seues propostes s’anaven obrint camí en l’ensenyament públic. Com a exemple interessant d’aquesta forma de fer estan les escoles que experimentaren la reforma durant els anys 1980, centres públics amb un currículum experimental que hauria d’haver estés a la resta dels centres públics[2]

Quan els MRP parlem d’autonomia dels centres, no parlem de modificació dels continguts que cal aprendre ja que han de ser, com veurem més endavant, compartits per tota la població d’un mateix àmbit cultural, sinó d’altres aspectes del currículum que són fruit de la font sociològica que l’alimenta. És a dir que eixa flexibilitat hauria de respondre a la manera de fer arribar eixos continguts a un alumnat diferent dins del centre i dins de la població, zona o comarca el que està inscrit. Horari, distribució de l’alumnat, espais educatius, mitjans educatius, entorn socioeconòmic de l’alumnat, origen cultural, etc., són variables que s’han de tenir en compte a l’hora de dissenyar el currículum d’un centre. Però en cap cas, voler fer de l’educació una via de diferenciació entre els ciutadans d’un mateix àmbit ha de justificar eixa autonomia. La flexibilitat, ha d'estar lligada a l'adaptació al mig en què està immers el centre, per a actuar sobre la realitat que l’envolta amb la participació de totes i tos els que hi conviuen. 

Al document s’insisteix en un hipotètic consens sobre l'article 27 de la Constitució i fins avui, sols els MRP ens hi oposem sense pal·liatius. Però no pel seu contingut sinó per la seua ubicació i redacció que dona peu a les interpretacions rebuscades que es fan dels punts 3 i 6

ARTICLE 27.3 de la Constitució espanyola: Els poders públics garanteixen el dret que assisteix als pares per tal que els fills reben la formació religiosa i moral que vaja d’acord amb les seues conviccions. 

Una redacció que demana un profunda revisió tant des de la perspectiva formal del llenguatge poc coeducatiu com per la relació absoluta que fa entre religió i moral. De tota manera, cap de les lleis educatives que s’ha succeït a l’estat espanyol s’ha atrevit a una interpretació estricta del que diu l’articulat respecte de la religió i és limitar-se a garantir eixa formació, és a dir a no posar-li entrebancs el que pot anar des d’incloure-la en el horari lectiu, fins a donar recolzament a les religions que ho desitgen per arribar a acords amb les comunitats educatives per a que es puga impartir la religió de la família.

Altra cosa força diferent és la formació moral. Aquest si que forma part de la formació de tots els ciutadans i per tant ha d’estar inclosa dins dels continguts educatius independentment si són compartits o no per una religió. Però eixa formació moral, tornem a Kant, ha de tendir a la Universalitat. No es pot entendre que dins d’una comunitat existisquen diferents concepcions morals.

Posem un cas que és sovint utilitzat per la dreta pedagògica com és l’ensenyament de la sexualitat dins de les classes. Tant els uns com els altres no poden sinó estar d’acord en per una banda que hi ha una part anatòmica que correspon a l’ensenyament del cos humà i del seu funcionament. També estaran d’acord que el mecanisme de la procreació humana ha de ser conegut per l’alumnat. A més ni els uns ni els altres estaran en contra de que a les aules s’ensenye a l’alumnat la importància de la sexualitat en la vida humana i el respecte de l’altre com a un principi d’una sexualitat sana. Ara bé els usos i costums sexuals no poden ser inculcats per l’escola, primera perquè són diversos i segona per que els preceptes morals que els regulen són diferents segons la micro-cultura familiar en la que es desenvolupa cada individu. Aquesta és la línia roja i el punt d’acord possible. Si, a l’hora de prendre una decisió acordada, es franqueja la línia que marca la constitució, i haurà necessàriament conflicte d’interessos.

ARTICLE 27.6: Es reconeix a les persones físiques i jurídiques la llibertat de creació de centres docents, dins del respecte als principis constitucionals

Aquest article és sovint brandit per els defensors de l’ensenyament concertat com a justificació de la concertació. Clar que la literalitat de l’article està molt lluny de justificar els centres privats concertats. Sols és reconeix el DRET a la llibertat de centres docents, de la mateixa forma que en l’estat espanyol la creació d’empreses privades és lliure i en aquest cas un centre que no és de titularitat estatal és un centre privat. Amb ell l’estat pot establir concerts per a cobrir les necessitats que li són pròpies però en cap cas aquests concerts són ni han de ser eterns sinó que, en el moment que les necessitats de l’estat estan cobertes el concert que no té cap raó de seguir. Clar que si la figura del centre concertat correspon a una necessitat el punt no hauria d’estar en l’articulat de la Constitució sinó en les addendes que correspon a situació temporal revisable en quan es modifiquen la situació transitòria que ha fet necessari el concert.

La confusió que crea estos dos articles serien raons suficients per demanar una revisió profunda de l’articulat però tot i això és suficientment clar per modificar substancialment la política de concerts educatius tenint a més en compte el que s’enuncia en el primer article dels Papeles para un pacto educativo:

"...dada la gran importancia social que tiene la educación, se corre el riesgo de su ideologización política, religiosa o económica..."

Malauradament, cap dels governs que s’han succeït des de 1978 ha estat capaç de resoldre les confusions que existeixen en l’article 23 de la Constitució sobretot després d’afirmar en el punt primer que “Es reconeix la llibertat d’ensenyament”. De quina llibertat estem parlant? Això encara no ho ha definit encara ningú.


 

[1] Les cites del document són en castellà ja que no existeix una traducció oficial del document i els lectors de les diferents variants del català que trobem a l’estat espanyol, són tots bilingües i poden entendre perfectament el castellà. Així en cap moment alterem la literalitat del document.

[2] Desgraciadament els pocs recursos econòmics destinats a la universalització de la proposta i la manca d’una política agosarada per part del govern de l’època, dona peu al Partit Popular a tirar per terra tots els avanços aconseguits durant els anys 1990 i retornar, des del principi d’aquest segle XXI a un model caduc que ha retrotret l’ensenyament a l’estat espanyol a moments pre-constitucionals.

Logo

© Derechos de autor. Todos los derechos reservados.