UN CURRÍCULUM PER A QUINA ESCOLA?

El currículum actual aboca al professorat a practicar una educació bancària en la qual l'alumnat és el depositari del coneixement establit universalment com allò que ha d'emmagatzemar en la ment qualsevol persona. Malgrat que, en 1968, el concepte d'educació bancària fora difós per Paolo Freire, respon a una visió de l'educació que Pestalozzi ja criticava en el segle XVII. En certa manera, quan Illich en els anys setanta promovia una societat sense escola, incidia en aqueixa visió bancària afirmant que l'única finalitat de l'escola és la d'expedir certificats. Al cap i a la fi, els que va a l’escola, busquen un certificat que testifique davant de la resta de la societat que la persona que el posseeix ha aconseguit emmagatzemar, per porcions, almenys, el 50% dels continguts establerts en el currículum.

El model d'escola que actualment està estés en el món globalitzat és el model occidental i el currículum que trobem també ho és. Els moviments de descolonització del poder estan adquirint cada dia més força a Amèrica mostrant com una perspectiva eurocéntrica del saber anul·la propostes curriculars pròpies, més pròximes a la cultura autòctona. Exemples com poden ser els models de sabers comuns a Oaxaca (Mèxic) o l'escola Ayllu de Warisata (Bolívia), són demonitzats per la cultura colonial. Però, el que és pitjor, no n’és reconegut el currículum com a suficient per a l’adquisició del certificat d’adquisició dels sabers establerts com a necessaris.


Fa poc la ministra de treball francesa deia que les escoles havien d'obrir necessàriament perquè els pares, i mares, pogueren treballar. Aquesta dona afirmava de forma implícita, que la funció fonamental de l’escola al segle XXI és la custòdia dels menors per permetre el funcionament de la societat ultracapitalista. En cap moment es planteja la idoneïtat del model productiu ni es posa en qüestió eixa funció de l’escola. Això aboca al currículum a suplir el paper educatiu de la família i posar-lo en mans de l’escola. El professorat es troba davant la disjuntiva entre formar i/o instruir i educar. Clar que l’educació és una funció de l’escola, però no sols l’endoculturació de la l’escola sinó l’exoculturació. No li pertoca a l’escola educar a l’alumnat en allò que ha estat des de sempre el rol de la família (endoculturació), sinó, partint del model ja existent, esbrinar les vies per superar-lo i millorar-lo (exoculturació). La funció de l’escola, en el model actual amb una preponderància a cada vegada major del rol assistencial, ja no és l’educació de persones lliures, sinó la de persones reproductores del sistema. 

Durant els mesos de confinament hem vist com molts pares amb estudis primaris o mitjans s'han vist davant grans dificultats per a ajudar als seus fills. Famílies que han estudiat ja en el sistema, almenys, de l'EGB, una Educació General Bàsica que no ha sigut capaç de donar-los coneixements suficients per a ajudar als seus infants. Clar que uns coneixements conceptuals a l'abast dels pares i mares no sols menysvaloraria, segons alguns, els coneixements del professorat, sinó que, a més, posaria en dubte, i de fet ho està fent, el paper de l'escola. Per aquest motiu la moda de l'escolarització a casa està desenvolupant-se en les famílies amb suficient nivell econòmic per a poder fer-ho. El moviment conegut internacionalment com aHomeschooling, s’està desenvolupant tant que el president de la república francesa s’està plantejant mesures per a reduir-ne l’abast. Si la raó fonamental que la societat ultraliberal té per a controlar l’educació a casa és la por a que aquesta desviació resulte un perill per a la seua pròpia pervivència, tampoc des dels MRPs ens sembla que siga una solució si no s’acompanya d’una acció grupal que anivelle les oportunitats de tots els membres de la comunitat i educa el sentit de comunitat necessari a la pervivència del grup.

Fa tan sols 50 anys, amb la llei Moyano, només s'anava a escola obligatòria ment fins als 9 anys. Amb la LGE es va passar a les 14 anys. Quan s'anava obligatòriament fins als 9, la funció de custòdia estava compartida entre els que es quedaven a casa. En passar als 14 aqueixa funció l'adquireix l'escola. Però el pitjor és que si en el model Moyano, la funció de l'escola era l'ensenyament dels coneixements mínims de les 4 regles, la lectura i l'escriptura, l'ampliació fins als 14 anys no ha significat una ampliació d'aqueix model de coneixements bàsics sinó l'adopció del model curricular vigent en aqueix moment en el batxiller, un model selectiu destinat a triar l'alumnat capaç de seguir estudis secundaris i de situar-se entre els quadres dirigents de la societat. Així subsisteix en l'educació un model selectiu en una escola que, a causa de la seua obligatorietat, no hauria de ser-ho. però el pitjor és que el currículum no està dirigit a dotar al ciutadà de l'Educació General Bàsica promesa, sinó d'una part dels coneixements que es necessitaven per a accedir a estudis superiors.


Una altra funció que va heretar l'escola del model prussià, del qual encara no s'ha desfet a pesar que el seu fracàs ja es va demostrar en la primera guerra mundial, és la classificació de l’alumnat per grups homogenis. Aquesta classificació ha anat agreujant-se per arribar avui a una escola graduada en la qual els sabers estan partits a llesques en funció de l'edat de l'alumnat. Una edat estricta utilitzada com a paràmetre absolut. Com a justificació s’utilitzen les teories de Piaget, però ni va dir això al peu de la lletra, ni se li pot responsabilitzar de les conseqüències nefastes d'una interpretació esbiaixada de les seues teories. L'escola graduada, en la seua organització estricta actual aboca necessàriament a unes taxes incomprensibles d'allò que es diu fracàs escolar. Encara que en cap moment es considera que es tracta d'un fracàs de l'escola sinó del subjecte escolaritzat: fracassa tot l'alumnat que als 16 anys no ha sigut capaç d'assimilar almenys el 50% dels continguts curriculars establits com a bàsics. En la part oposada tenim a l'alumnat que obté resultats molt superiors a la mitjana dels seus companys als quals es tracta de superdotats i d'altres adjectius que fan dubtar a la seua família de la utilitat de enviar-los a l'escola. Clar que les deficiències que pot tindre aqueix tipus d'alumnes en altres camps, infravalorats curricularment, ni s'aborden ni es veuen. Per això un currículum en ensenyament obligatori ha d'estar dirigit al 100% de l'alumnat i tindre en compte tots els continguts que l'ajudaren a conviure eficaçment en el món actual i no sols a obtindre bones notes.


El pitjor fracàs no és l'escolar sinó el fracàs social, encara que l'u porta naturalment a l'altre. On abunda la marginació social és on el fracàs escolar és més estrepitós. Això és la mostra d'almenys dues coses:

  • El currículum escolar no està dirigit al fet que els entorns socials menys afavorits siguen capaços de resoldre els seus problemes.
  • El currículum escolar està dirigit a la creació d'una classe mitjana social destinada a tractar de forma paternalista a tota la població que no ha aconseguit arribar al seu nivell.


El currículum ha d'oferir pautes perquè les desigualtats socials es transformen en diversitat. És a dir que no es tracta d'estudiar per a eixir de pobre com deien els nostres pares sinó per a viure dignament independentment de l'àmbit social en el qual es viu. Això és impossible si l'escola no participa de la societat que ho embolica. Cal dur endavant projectes de treball dirigits a la participació real de l'alumnat en el seu entorn, allò que anomenaríem aprenentatge servei, el que Freinet o Makarenko, seguint la idees de Dewey implementaven com via per a unir el món escolar i l’entorn immediat.
En conclusió, si l'escola continua servint per a realitzar les mateixes funcions socials que ha vingut complint secularment: no fa falta tocar el currículum.

Si no és així, si realment volem que l'escola responga a allò que diuen sigles com EGB (Educació General Bàsica), ESO (Educació Secundària Obligatòria),etc., llavors s'ha de promoure una revolució curricular que modifique de dalt a baix tots els fonaments del currículum actual i recuperar-n les fonts (sociològica, pedagògica, epistemològica i neuropsicològica). 

Logo

© Derechos de autor. Todos los derechos reservados.